Masos de Capaimona. Al terme de Tollos, afrontant amb la Vall d’Alcalà, es troben els masos de Capaimona, a mig camí entre Beniaia i Tollos.
El conjunt són dos masos i una xicoteta capella de tal vegada una antiga mesquita. Encara es pot admirar l’important que foren, i veure restes d’un aljub i potser un molí d’oli o restes de petroglif. Però el que envolta aquestos masos és un silenci pertorbador, probablement per la història dels últims pobladors: Es conta que hi vivia una família formada pel pare, el tio Sebastià, la seua dona que va morir segons diuen per la mala vida que li donava i els seus dos fills, el major –que va fugir quan pogué- i la menuda, que mai va eixir dels masos i que no podent suportar el seu pare, es va penjar d’una biga de la casa. Aquest suïcidi encara el recorden, la gent major.
Hi ha també prop del primer mas una figuera centenària, enorme, que fa uns hiverns una de les seues branques es va trencar i morta jeu al seu costat. Era inevitable pensar amb la mort, la terrible pèrdua de les coses i així sorgeix Lletraferit.
Sobre la branca morta de la figuera, amb colors de l’arc de Sant Martí, com un tatuatge, fragments de versos sobre la mort. Versos de sis poetes. Endevina de qui. Comencem:
“Mira’m els ulls i oblida el cos feixuc,
la cambra closa, els grans silencis;
de tot això sóc ric, i de més coses.”
I neu.
Ni una remor de fulles tremoloses;
ni el poema del mar, nuesa freda
dels marbres d’ulls tancats.”
siguis, t’invito
a trobar les coses amb
la transcendental bellesa,
com jo les trobo, i tindràs el
poema”
“Ja per la mort no em calen torsimanys,és vida amunt que torna el meu camí;
si el que he après no fruitarà per mi,
el que he viscut no es comptarà per anys”
“No donaré detalls.
Si em miren les ferides
sabran quin és el dany”
“Això és la joia: ser ocell, creuar un cel on la tempesta deixà una pau intensa.
I això és la mort: tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.”
Ferit de temps,
cos mortal.
Ferit de paraules,
cos immortal.
Alosa ésser cristal·lí i blau,
