Final del viatge

Amb aquesta nit màgica de jazz a la plaça de la capital, acaba el viatge imaginari i somniat d’aquest estiu. Espere que per a vosaltres també haja estat un bon viatge a través d’imatges i lectures, gràcies Lluís per la teua col·laboració.

I per acabar del tot propose un xicotet joc, endevinar quin és l’element conductor de les històries, a part clar està, el lloc, Formentera.

Qui primer conteste a aquesta entrada, ací al blog, tindrà un regal. Sort i gràcies per seguir este viatge.

Nits violades de música i frígola a sa plaça

Mai vaig imaginar que acabaria en aquesta illa petita, tan bonica i acollidora. Al llarg de la meua vida he anat vivint en llocs ben diferents començant pel meu Quebec natal fa un bon grapat d’anys.

La meua formació musical m’ha dut a Nova Orleans, a París, a Nova York, o Londres... sempre amb el meu saxo. Ara, al final de la recta de ma vida, visc ací i he trobat els amics i la casa perfecta. Amb ells cada dimecres i dissabtes assagem i passem bones hores tocant jazz en casa de Bertomeu, a la Mola, mentre el sol, a poc a poc es va ponent. Però la meravella arriba quan cada estiu, els dissabtes per la nit, toquem a sa plaça de Sant Francesc Xavier, els cinc de la banda. Jo triaria eixes nits de lluna plena quan tota la plaça a fosques agafa eixe color violeta que ens inspira i que, personalment em recorda alguna nit màgica fa molts anys a Nova Orleans.

A vegades, ses Salines són rogenques com un mal presagi

Com totes ses horabaixes he eixit a passejar per l’Estany Pudent. El xerraire amic meu, després d’anunciar escandalosament la meua presència i comprovar  que era jo, hem continuat la conversa d’ahir...Quan encara venien els flamencs, un de més gran, li va contar que llocs com aquest n’hi havia en altres indrets. I li va comentar que havia estat a les salines de Lanzarote –tant a les de Janubio com a les del Río- a les d’Eivissa, al costat des Cavallet, i a les de Torrevella. Però al xerraire li agraden les seues –les de Formentera- pel contrast d’aigües de l’Estany i les Salines, però especialment pel color roig intens, més enllà del rosat, que pots trobar prop de la Savina. El xerraire m’he explicat que eixe color rogenc no el produeixen uns crustacis anomenats Artemies, com la gent creu. En realitat el color el dóna una alga anomenada Dunaliella que apareix quan la concentració de sal és molt alta. Hui m’ha dit el xerraire que va estudiar en una universitat ornitològica a ultramar.

Al migdia, el verd polsós de les figueres es badà com un cristall.

Tu tranquil·la que sa madona té hui bugada i no vindrà per ací. A més hui calfa ben bé el sol i l’únic lloc on podem estar és sota figuera. Hem de pensar com podem a arribar a eixes figues que ja estan a punt. Aquest matí he vingut corrent a espantar a dos oronetes que volien furtar-nos-les. He aplegat tant de pressa que quasi tombe  un dels estalons. Mira les del cantó, tenen la goteta de mel i quan els dóna el sol, semblen cristallets. Ja tinc ganes de tastar-les. Farem com l’altre dia, posaré les potes al teu llom i amb les banyes les faré caure al terra. Tu mentrestant vigila que sa madona estiga al costat del pou estenent la roba. No hem de fer cap soroll, res que li cride l’atenció. No siga cosa que ens passe com aquella vegada que ens va pillar i rebérem un bon baticul.

I les dos cabres es prepararen per a agafar les figues...

Hi ha una tremolor d'angoixa en el groc de la matinada

Passats centenars de segles, a poc a poc em vaig acostumant a la nova perspectiva. Encara enyore quan des d’ací eixia el llarg camí de muntanya fins arribar a la que hui és la península. I també recorde la serralada que des del sud d’Eivissa arribava a la Mola en Formentera. Les guerres tel·lúriques foren terribles i ho canviaren tot. Abans, jo era un punt en el camí i ara m’he convertit en el lloc més occidental de les Pitiüses. Malgrat que jo m’il·lumine cada s’horabaixa, quan el sol se’n va, amb molts diferents colors, em quede amb la meua imatge groga quan els primers raigs m’il·luminen, fent-me despertar al nou dia. Potser menys espectacular, però m’ompli més i em permet acostumar-me a la nova visió que deixaren aquelles guerres. Ara tinc el consol, alguns dies d’hivern, quan bufa la tramuntana de veure en la llunyania el Montgó o l’Aitana, però també, de vegades, el Mondúver, la Serrella o, fins i tot, Mariola. Són llocs als que duia el camí que eixia de mi mateix. Potser, alguna vegada tornen les guerres tel·lúriques i tot torne a canviar ...

De nou, s'horabaixa feia un tret de misteri taronja

La posta de sol a cala Saona té el seu protocol. A la zona més a prop de la mar estan els allotjats a la cala i els que han vingut a passar el dia. En segona línia, els que arribem per tal d’assistir a l’espectacle de la natura. Mar endins es van ancorant vaixells de tota mida. Sempre hi ha un iot gran que es fica al davant, molestant tothom. En aquesta ocasió n’és un, gran i blanc, amb bandera verda, blanca i roja.

A mesura que el sol va baixant, el cel pren un color diferent: hui primen els taronges –un taronja que va canviant constantment de tonalitat- I al mateix temps es va fent un silenci a la platja, sols trencat pels crits d’algun al·lot. I arriba el moment en què el sol s’amaga a poc a poc camí del Montgó i d’Aitana ... amb un silenci total, però amb el lleu remor –música més bé- de les ones trencant-se en l’arena ...I de sobte, un tret ressona en tota la cala. Ningú sap d’on ve fins què des del iot s’escolten crits i expressions en italià. Els que estàvem a la platja ens mirem sense entendre massa el que està passant. Alguns comencen a recollir les coses i anar-se’n. També a la mar els vaixells van llevant àncores ...Al iot continuen els crits. Una ambulància, guàrdia civil i policia local arriben prompte. Quan estem anant-se, ens creuem amb dos policies municipals:

−        Me cagu amb es mistos.

−        Me cagu en Santa Estaca i en ses Barandilles d’Àustria.

−        Estem com una estaca en segó.

−        Ja tenim la màfia italiana aquí.

Quedarà el record d'un bes blau

M’ho havies promés:   Et portaré a la cova de Lucía y el sexo. I a mi mai m’han agradat les coves per eixa mena de claustrofòbia  que sempre he tingut.

I el primer dia a Formentera va ser com un bateig a l’illa, amb la moto recent llogada, eixírem des de Sant Francesc. Jo anava amb una barreja de por i excitació. La carretera, cada cop més estreta, deixava al darrere cases i pins. Al final una recta que no acabava mai i el far –erecte sobre el cel i la mar- es feia per moments, immens.

                A la dreta del far deixàrem la moto i anàrem pel mig d’un pedregar fins un forat al terra, em donares la mà i baixàrem els dos a la cova, jo quasi tremolant i amb nervis. Ja dins, agafats de la mà i a les palpentes, caminàrem cap a la llum que hi havia enfront on s’endevinava  la  mar. A mig camí, m’abraçares, em besares i m’acaronares el meu cos. No hi havia ningú més i em vas fer sentir feliç.

                A poc a poc, de la teua mà, em portares cap el forat obert a la mar. Tot es va convertit en un plaer. La mar tenia eixe color blau que sols té l’aigua a Formentera i eixa llum il·luminà la teua cara quan ja front la mar, em besares de nou: fou un bes blau.

Formentera 2017

Aquest estiu per motius personals, com se sol dir, no anirem a Formentera.  Després de 15 anys de passar una setmana a l’illa, enguany no anirem. Ho teníem tot preparat, però no ha sigut possible. Però hem decidit que el que havíem pensat fer en quan a dibuixos, escrits sobre l’illa, ho farem ací, a València, serà un viatge imaginari a un lloc que coneixem ben bé.

Cada dia dibuixaré, com si fos una postal, un racó de l’illa, amb una frase, i Lluís a partir de la frase i el dibuix farà un micro-relat.